Opiniones de nuestras famílias

Fa molts dies que vull seure i escriure aquestes paraules, però amb un nadó tot es fa molt més complicat i a més tinc la sensació de tenir el cervell «ple de llet», em costa donar forma a les idees.

Avui volia parlar-vos de la Begoña, que ha estat el meu àngel de la guarda de la lactància. La Begoña és una doula, el que jo defineixo com una «coach d’això de la maternitat«; t’acompanya i t’ajuda amb tot el que necessitis, resol dubtes i, sobretot, dóna molta confiança en tu mateixa i les teves capacitats com a mare/pare.

Jo vaig posar-me en contacte amb la Begoña quan el meu fill tenia 18 dies de vida. Havien passat ja més de 2 setmanes des del part i el tema de la teta no el teníem resolt, al contrari, cada cop era pitjor. Em feien moooolt de mal els pits, tenia ferides als mugrons i cada presa s’estava convertint en una tortura, fins al punt que no volia que el meu fill es despertés per menjar perquè no ho podia suportar. I no era només el dolor físic sinó tot el que us podeu suposar que li passa pel cap a una mare que no és capaç d’alimentar el seu fill: sentiment de culpa, tristesa, ràbia, impotència… Com pot ser que una cosa tan natural sigui tan difícil?! No pot ser que hagi de fer tan de mal…

Per sort havia llegit bastant sobre el tema i al curs de preparació del part li havíem dedicat força temps. Per això sabia que hi havia alguna cosa que no rutllava i per molt que repassés la teoria, jo sola no ho acabava d’encertar. Així que vaig decidir demanar ajuda.

Vaig posar-me en contacte amb associacions de lactància, però com que estàvem en ple Nadal no reprenien les reunions dels grups fins passades les festes. I per a això faltaven encara 10 dies… Una eternitat quan has d’alimentar el teu fill 10 vegades al dia, plorant de dolor…

Per sort una amiga que havia tingut un fill l’any anterior m’havia explicat que havia comptat amb el suport d’una doula i me’n vaig enrecordar. Li vaig demanar el contacte i li vaig enviar un whatsapp a la Begoña. Just havia enviat el missatge em vaig adonar que era un divendres i gairebé les onze de la nit! Li vaig enviar un altre missatge disculpant-me però de seguida em va contestar que no m’amoinés, que el dia següent al matí em trucava i miraria de pujar-hi.

I aixi va ser, un dissabte al matí, en plenes festes de Nadal, va aparèixer la Begoña per la porta i… Em va canviar la vida! Pensareu que exagero però després d’un part que en contra de la meva voluntat havia acabat en cesària, poder donar-li el pit al meu fill per mi era vital. No només pel seu benestar, sinó per mi i la confiança en mi mateixa com a dona i mare.

Aixi que va arribar la Begoña em va canviar la vida. D’una manera molt dolça, com és ella, em va ajudar a veure que el problema era que el nen no obria prou la boca i per això tenia ferides. El primer objectiu va ser trobar una postura amb la que li pogués donar el pit sense dolor fins que s’em curessin les clivelles. Vam provar unes quantes fins que vam trobar una amb la que em feia un dolor de només 3-4 sobre una escala de 10. A aquestes alçades per mi això ja era la glòria i la Begoña em va ensenyar a diferenciar  el dolor de quan està mal agafat del dolor que pot fer al principi quan s’enganxa. És a dir, a veure què era normal i què no.

A partir d’aqui la Begoña va tornar a venir el dilluns i una estoneta cada dia durant aquella setmana. A poc a poc la cosa anava millorant, les ferides es van curar i vam anar provant noves postures per donar el pit. A més d’ajudar-me amb la lactància, ens va resoldre molts dubtes en relació al nen. “Això és normal?”, li preguntavem el meu company i jo. Ens va ajudar a començar a entendre al nostre fill, a intuir què li passava quan plorava, què necessitava… Ens va ajudar a treure-li els mocs per primera vegada (pobret, quina tortura!) i a tallar-li les ungles tan petitones que tenia…

La setmana següent vam anar espaiant visites. Venia per comprovar que la cosa anés bé i ho feia a diferents hores del dia per poder donar-nos suport en els moments més delicats (ai les tardes fatídiques!). Recordo el divendres de la segona setmana que vam fer el que ella anomena «la master-class». Vam fer veure que anàvem a un bar a prendre alguna cosa i em va ensenyar com podia donar-li el pit al meu fill a qualsevol lloc. Recordo aquell dia el sentiment de triomf i alegria que vaig sentir en comprovar que ja podia fer com la resta de mares… Tornar a sortir al carrer sense tenir por perquè arribés l’hora de teta. M’havia passat una setmana donant-li el pit sempre al llit i per fi estava en condicions de donar-li a qualsevol lloc.

Una altra de les grans contribucions de la Begoña va ser ensenyar-nos el porteo com a GRAN solució per tranquil·itzar el nostre fill. Primer amb el fular elàstic i més endavant amb la manduca (motxilla). Apa, a lligar-nos-el i a fer passadís. El meu company recorda com la Begoña li va dir: «ja pots comprar-te unes bones sabates que faràs quilòmetres…»  😉

I així ha estat. Amunt i avall, estalviant-nos el gimnàs, ha estat la manera més efectiva que hem trobat  per calmar el nen quan ho necessita. Tant fora com dins de casa, el moviment combinat amb l’escalforeta dels nostres cossos és el millor tranquil·litzant natural per al nen.

Passades les setmanes hem continuat comptant amb la Begoña. De tant en tant algun wattsapp i de tant en tant alguna visita. Li vaig demanar ajuda per fet servir el tirallets per primera vegada i la setmana que ve li he demanat que m’ensenyi a donar teta de peu amb el nen a la motxilla. És el repte definitiu de la lactància!

La primera visita de la Begoña ens la van regalar (gràcies Carme i Edu!) i a partir d’ara s’ha convertit en el meu regal preferit per a qualsevol mare primerenca. Segurament no tothom tindrà els mateixos problemes que jo amb el pit, però ser pares per primera vegada implica una infinitat de dubtes i coses noves a aprendre. I trobo que tota ajuda en aquells moments és més que benvinguda. Poder comptar amb el suport de la Begoña aquelles primeres setmanes ha estat clau per la meva maternitat. Sense ella probablement hauria acabat abandonant la lactància amb tot el que això hauria comportat… Aixi que gràcies, Begoña, pel teu suport quan més el necessitava. T’estaré eternament agraïda!

Frida Sánchez, terapeuta Gestalt y mamá de Elías y Björn.

«Què està passant? Per què no puc donar el pit com la resta de mares? És que a tothom li fa tant de mal? No serveixo per això o és ella que no sap mamar? Sóc la pitjor mare del món perquè només sentir que plora  no vull ni apropar-la al pit, però l’estimo tant que he d’aguantar com sigui, encara que em saltin les llàgrimes pel dolor…» Mil pensament com aquests em van envair els primers dies. Fins que el meu company va dir que ser pares no volia dir patir sino gaudir i que segur que hi havia una solució, perquè de mares n’hi ha moltes i segur que algú havia passat per això abans. Només calia buscar l’ajuda adequada…

Així és com vam anar a veure LaDoula. Jo amb moltes ganes de gaudir de la petita però amb por. Tenia un dolor elèctric que començava al pit i em recorria el cos sencer cada cop que li donava el pit. En una estona ens va mirar a les dues, com ens col.locàvem, va revisar el meu pit, la boca de la nena, ens va tranquilitzar i ens va explicar què haviem de canviar per millorar. Va ser un encert absolut. Vam sortir d’allà amb un somriure i la confiança que ens en sortiríem. Seguint els consells de la Begoña ja no em feia mal, no ho podia creure!!! Havíem marcat un punt d’inflexió per gaudir l’una de l’altra. I teníem el suport d’una professional que ens assessoraria en qualsevol moment, quin descans… 

Marta, Ginecóloga y mamá de Anaïs.

Quan estava embarassada em van parlar moltes vegades de la figura de la doula, i mai vaig acabar d’entendre ben bé què feia una doula… Només sé que abans d’anar a l’hospital a donar a llum, li vaig donar un paper a la meva parella i li vaig dir que ell havia de guardar molt bé aquell paper perquè contenia el telèfon d’una doula, la Begoña, i sabia que si tenia problemes amb la lactància, l’havíem de trucar ja des de l’hospital mateix! Això era tot el que sabia…

I en realitat no només em va salvar la lactància, sinó que em va ensenyar moltíssims recursos que ens han beneficiat en tots els nivells.

24 hores després de néixer la meva filla jo estava feliç, sentia molt d’amor i agraïment per aquell regal meravellós, la nostra filla… I tot i això, alguna cosa fallava… els pits em feien un mal terrible i les llàgrimes em queien de tant dolor… Vam trucar a la Begoña i en poques hores la teníem allà, ajudant-me amb molt de carinyo per tenir una lactancia satusfactòria, mirant no només de cuidar el meu estat físic, sinó també a nivell emocional. Durant els següents dies vaig entendre perfectament què feia una doula!

La Begoña ens va acompanyat durant unes setmanes, al principi una estona cada dia i després cada dos dies, després un cop per setmana… Els seus  gestos, moviments i paraules van salvar la lactància materna que tant desitjava jo per a mi i la meva filla, em va ajudar a refer-me emocionalment del que va suposar haver tingut una cesària, em va ajudar a organitzar-me per casa… I un dels millors regals va ser ensenyar-me a portar a la meva filla sempre amb mi, amb el mocador!!!! Quin regal!

Per a mi la figura d’una doula, de la Begoña en el meu cas, ha estat clau per al meu benestar físic i emocional, i per al de la meva filla. A més a més la meva parella s’ha sentit molt més tranquil de saber que jo he estat acompanyada en tot el procés postpart.

En el meu cas s’ha pogut combinar la presència de la Doula amb la presència de la meva pròpia mare i l’acompanyament del pare de la meva filla… I els beneficis han estat triples!

Moltíssimes gràcies Begoña!

Bàrbara Viader, Directora de CEIB Barcelona y mamá de Jana y Lua.

Vaig coneixer la Begoña en un taller de porteig que va organitzar al Centre Cívic de St Just on dinamitza el grup de lactància. Hi vaig anar embarassada de unes 20 setmanes i amb molts dubtes sobre l’embaràs, part i criança. Per la meva sorpresa, en sortir del taller de porteig, em vaig emportar algo més que informació sobre foulards i motxilles.

Em vaig emportar l’experiència de la Begoña. Desde el primer segon que la vaig veure em va transmetre pau. Pau i bon rotllo. Pau, bon rotllo i sobre tot tranquil·litat. Ens acabàvem de conèixer però era com si entengues a la perfecció el que em passava pel cap en aquell moment. Quan vaig marxar d’aquell taller vaig guardar el seu contacte pq sabia que tard o dora la trucaria. Ho vaig fer per quedar amb ella abans que arribes el moment del part, però ja érem a les portes de les vacances i ho vam retardar al setembre. A l’agost, 2 mesos abans del previst, naixien els meus fills prematurs i una de les primeres persones que vaig contactar va ser la Begoña. Tan aviat com vam arribar a casa vam trucar la Begoña pq ens ajudes amb el pit. Els petits havien estat prenent bibe gairebé un mes i sabíem q no seria un camí fàcil De fet no ho va ser i la lactància va ser quasi sempre en diferit, però la Begoña ens va donar el suport q necessitava en aquell moment, ens va assessorar en el tema de la lactància, ens va ensenyar postures per donar el pit a tots dos, ens va empoderar. A més ens va fer el millor regal del món: ens va ensenyar a fer servir el foulard!

Per nosaltres la Begoña ha estat una peça important en els primers mesos com a pares. Transmet calma, pau, seguretat, bon rotllo… Et parla sense pèls a la llengua però sempre des del més absolut respecte i sobre tot esta disposada a ajudar-te sempre que ho necessitis, sovint només cal un whatssapp per rebre una trucada seva i tot el món que fa 10 min estava a punt d’esvair-se torna a ser a lloc.

Sense cap tipus de dubte, la Begoña ha estat una peça important en la nostra vida com a família de 4.

Mònica, Maestra y mamá de gemelos, Guillem y June.

Vaig passar un embaràs fabulós. Anava amunt i avall amb el Pau a dins, ensenyant-li les delícies gastronòmiques que es trobaria en sortir. El part va ser fàcil, natural, molt poc medicalitzat, millor del que m’havia imaginat. Als dos dies de donar a llum vam sortir tots tres de l’hospital sota una xafogor asfixiant que no va marxar en tot l’agost i que va marcar l’estiu del 2012. I amb ella van arribar tots els dubtes i les preguntes que no m’havia fet abans. Per sort, un amic ens va parlar de les doules i de l’acompanyament a les mares primerenques com jo. Això ens va salvar.

La Begoña em va ajudar a establir els primers llaços físics i emocionals amb el Pau a l’exterior. I també a trobar les millors postures per alletar-lo. Sis mesos després, l’Eduard i jo continuem el nostre aprenentatge com a pares. Ens queda un llarg camí i molts interrogants per respondre però ja ens coneixem més tots tres i ens sentim més segurs. ‘Bé està el que bé acaba’, diu la dita. Jo afegiria que si comences bé les possibilitats d’èxit s’amplien. Per això et donem les gràcies, Begoña. El Pau, el primer.

Carme Gassull, Periodista y mamá de Pau.

Vam demanar el teu assessorament com a doula al voltant del segon mes de vida de la Gina. Els meus dubtes i inseguretats alhora de cuidar i alletar la meva petita, van ser el principal motiu.

El teu coneixement i el teu suport van ser fonamentals per rebaixar les propies pors i començar a viure més feliçment la maternitat. Vaig aprendre les mil i una maneres de donar el pit i gaudir-ho i vam practicar amb el fulard fins que em vaig fer una experta. Vaig iniciar aquest viatge amb una «L» de novata i ara continuu amb la «L» però la condueixo com si fos una professional.

Gràcies pel teu suport i acompanyament en aquest moment tant especial i delicat com és el pospart.  

Guiomar, Maestra y mamá de Gina.